dijous, 1 d’octubre de 2009

Parem el capital. Conservem el territori; SOS Tinença


Al Ballestar passa alguna cosa...
El teu pare, com tots els seus homes de la seua generació, es caracteritzava per ser una persona molt treballadora. Amb el seu esforç, després de les penúries de la guerra va aconseguir coompar-se un trosset de terra amb els diners que va fer. Entre la misèria que es patia a principis del segle XX per la falta de desenvolupament, la guerra que va debastar el país i la postguerra que només va beneficar els guanyadors, el teu pare estava molt orgullós del seu trosset de terra, però per tu només tenia això i les quatre ovelles que t'encarregaves de criar. Com que ell volia quelcom més per tu, va anar estalviant amb esforç i sacrifici i, quan va morir, et va deixar un altre trosset de terra a la costa i que tu no sabies que existia. Ara bé, et va venir de perles per canviar de treball.
Fins aleshores sempre havíeu viscut a la Tinença, passant fred als hiverns i treballant dur per fer quatre duros i arribar a final d'any. Quan el pare va morir, el "sinyor" notari et va fer sabedor de la propietat que t'havia deixat el pare a la costa. Aquest fet et va sorprendre molt. Tu pensaves que el pare era només un pastor ignorant i miserable sense ànsies de progrés. Quina lliçó més gran de sacrifici, d'intel·ligència i picardia que et va donar el pare com a últim regal de la seua existència.
I tu no vas voler ser menys que ell. També volies mostrar que no tenies un pèl de "tonto". De seguida vas baixar a la costa i et vas posar a jornal a les fàbriques que proliferaven per allí. Vas fer diners i vas aprendre del que veies. I què veies? Veies que qui feia duros de veritat eren els qui constuïen edificis, els contractistes, els promotors. Ai las! Anaven a veure com se les gastava el pastoret. Vorien com sí que li servia d'alguna cosa allò que li va ensenyar la mestra del poble els dies que plovia i no podia anar a pasturar. Anaven a veure com sí que n'havies aprés de sumar.
De seguida que vas poder vas vendre el trosset que havia comprat el teu pare a la costa, en vas comprar d'altres i et vas posar de promotor. Vas passar de pastor a obrer de fàbrica, d'obrer a promotor, contactista d'obres, immobiliari i per fi eres un gran constructor. Vas fer molts diners a la costa, però enyoraves el teu poble; el Ballestar.
I així va arribar un dia que en veure com els catalans compraven i restauraven cases al Ballestar vas tenir enveja d'ells i vas voler fer diners a l'interior. A la costa els terrenys estaven posant-se molt cars i ja ningú comprava pisos amb la facilitat d'abans. D'aquesta manera vas voler conquerir la teua terra i tornares al teu poble amb qanes de conquerir-ho tot.
Ja n'havies tingut prou de muntanyes quan feies de pastor, ara veies com el negoci de les segones vivendes a món rural era un negoci i tu anaves a ser el rei.
Però no comptaves amb què per viure es necessita aigua i menjar, per desplaçar-te infraestructures i per refer un poble moltes coses més. A més, sabies que tu tot sol no podies construir-ho tot. Per això necessitaves la justificació que això era el que li feia falta al teu poble i volies convertir en excusa la vida tranquil·la i tradicional del teu poble com a problema pel desenvolupament del formigó que necessitaves per ser el més ric del cementeri.
No has vist com de rica és la tradició. No has vist que es perdrà tota la bellesa de l'estança al Ballestar si canviem marges per urbanitzacions, si canviem el cel estrelat per faroles, el cant dels pardals per claxons i l'aire pur per CO2.
Para home, para! El teu pare volia que no patires però no acceptaria mai destruir el seu poble a qui tant deveu. Si calen recursos al poble no són la destrucció. Reaprofitem els recursos i que vinguen a visitar-nos. Sí, però no cal que ho trenquem tot per dos mesos.
Pel desenvolupament sostenible, parem el formigó del capital.

Cap comentari: